Friday 9 November 2012

Vergonya socialista

Aquesta setmana hem sabut que després de les declaracions de jutges espanyols en contra de la normativa de desnonaments, i al mateix temps que coneixíem que possiblement la Llei hipotecària incomplia les normatives europees, el Govern (el Partit Popular) i el primer partit d'oposició (el PSOE) es citaven per acordar una nova disposició legal que freni (tot i que no sabem en quin grau) la sagnia dels desnonaments.

Rubalcaba i Zapatero han estat els responsables de la vergonya socialista de no aturar els desnonaments.

Ara bé, si jo fos dirigent del PSOE se'm cauria la cara de vergonya. Resulta que el problema d'expulsar les persones més vulnerables de casa seva no és nou, sinó que l'arrosseguem des de l'esclat de la crisi, i s'ha vist multiplicat des de maig del 2011 (quan realment vam començar a tenir consciència del problema). Així doncs, per aquella època era el grup socialista qui governava a l'Estat espanyol, sota la presidència de Zapatero i la vicepresidència de Rubalcaba, per si algú no se'n recorda.

Thursday 6 September 2012

Societat aeroport

Aquesta darrera setmana he tingut la sort i la desgràcia d'haver de passar força temps en aeroports, i la cosa no m'ha agradat. La sort d'haver estat a l'aeroport és la conseqüència òbvia que estava de viatge. La part negativa, però, ha estat simplement el fet de perdre el temps en un lloc tan podrit com és un aeroport. M'explico.
A la T4 de l'aeroport de Barajas (Madrid), tenen molt clar que això és l'únic que els importa de tu.

Podria començar dient que si hi ha llocs al món on es pot preveure cap a on ens porta una societat totalment neoliberal, aquests són els aeroports. Un cop passes els controls (i les mil i una traves que et solen posar els vigilants i les companyies), entres en el món de Milton Friedman. Per una banda tens les estances i sales VIP on només hi pot accedir la gent que paga per aquests serveis. Aquí ja comencen a separar-te pel teu nivell adquisitiu, i des de llavors és un no parar. Per regla general, per tal d'accedir a les portes d'embarcament has de traspassar botigues duty free, així que si vas amb les butxaques ben buides, o no tens ganes de comprar, ja et tornen a recordar com ets de miserable.

Friday 24 August 2012

Ayn Rand, la inspiració de la dreta més neoliberal

Paul Ryan ha estat l'home d'aquestes darreres setmanes. Gràcies a què Mitt Romney (candidat republicà a la presidència dels EUA) l'ha assenyalat com candidat a vicepresident dins del seu equip, Ryan ha aterrat als mitjans de comunicació d'arreu del món i hem pogut saber d'ell detalls com que és catòlic i del Tea Party. I com a bon integrant del moviment ultra-dretà, el senador republicà de Wisconsin ha confessat que Ayn Rand és la seva "inspiració intel·lectual". Però, qui és aquesta dona?

Mitt Romney ha buscat amb la nominació del radical proper al Tea Party reavivar la seva candidatura.

Ayn Rand va ser una novel·lista i filòsofa (tot i que el terme està molt discutit pels filòsofs de les universitats nord-americanes) del passat segle XX. Nascuda a l'Imperi Rus, Rand va acabar establint-se als EUA i formant una de les doctrines morals més fèrria en la defensa del capitalisme: l'objectivisme. D'aquí és d'on diu que s'inspira l'ultra-dretà Paul Ryan.

Wednesday 15 August 2012

Catalunya: 22 medalles

No és ciència-ficció; és el recompte que el diari digital lainformacion.com ha fet de les medalles aconseguides per l'equip espanyol als Jocs Olímpics de Londres 2012. Es tracta d'una classificació que compta cada esportista que ha aconseguit una medalla, ja sigui de forma individual o en equips.

El mapa permet visualitzar d'on són els medallistes de l'equip espanyol (clicar per accedir-hi).
És per això que Catalunya acumula 22 medalles de set esports diferents. La presència catalana a l'equip femení de waterpolo, a l'equip de natació sincronitzada i a l'equip de bàsquet masculí han ajudat a què el nostre país hagi aconseguit més d'una tercera part de les medalles que han aterrat en territori espanyol (22 sobre 63).

Tuesday 14 August 2012

Londres 2012, punt i final

Ja s'han acabat els Jocs Olímpics de Londres 2012. Amb un espectacle musical de més de tres hores de durada, l'stablishment britànic, amb l'ajut determinant dels voluntaris, ha posat el tancament a dues setmanes molt intenses tant en l'aspecte humà, com en l'esportiu i, per què no dir-ho, en el televisiu i publicitari.

El peveter olímpic s'apagava i s'obria tal i com ho va fer encertadament en l'obertura.

La capital britànica, en aquests jocs, ha volgut destacar les seves personalitats més reconegudes. La cerimònia d'obertura va portar a les pantalles d'arreu del món un musical de lloança a la Gran Bretanya i als seus invents (molt encertat parlar del sistema sanitari i de la invenció de l'Internet i les ecografies), però no va voler transmetre el sentit d'unitat i de col·laboració que altres fites com Pekín o Barcelona havien portat a escena.

Tuesday 10 July 2012

Ens hi posem?

La ciutadania estem paint estòicament els atacs que ens vénen donant els governs català i espanyol des de fa un any. No ens estem movent, potser perquè encara confiàvem en la democràcia o que algú compliria les seves promeses electorals. Però la democràcia ja no ho és i vivim sota una tirania on el govern de Rajoy fa i desfà a les ordres de Brussel·les i sempre en contra dels seus ciutadans.

L'any passat vam aprendre el camí cap a les places per protestar. Aquest any sabrem fer-ho per mantenir la dignitat?
Entenc la paciència però no la inanició en què s'ha instal·lat la societat. Què més ens han de fer perquè comencem a moure'ns?

Monday 9 July 2012

Guanya la banca

La crisi està servint d'excusa per aplicar moltes reformes dements. Un dels canvis que s'escolta els últims dies que portarà a terme el govern espanyol és la reforma dels municipis. Es tractaria, a grans trets, de treure competències als municipis de menys de 20.000 habitants i traspassar-les a les diputacions. Però... no eren les diputacions aquells òrgans allunyats dels ciutadans, que no s'escullen de forma directament democràtica i on s'ha denunciat sempre que només es fa que enxufisme polític?

La diputació de Lleida es convertiria de facto en l'ajuntament de tota la província ja que només la capital supera el llindar.

La proposta no té ni cap ni peus i espanta. Treure el poder als alcaldes i ajuntaments que estan ben a prop dels ciutadans per donar-los a unes diputacions que ningú sap qui tria ni què fan? S'ha de reformar el mapa dels municipis, s'ha d'arribar a una situació assenyada i eficient, però el que no es pot permetre que es portin a terme canvis en els quals guanyin pes i poder els aparells dels partits i en perdi la democràcia.

Com sempre, quan alguna cosa es mou, sempre guanya la banca.



Friday 6 July 2012

Crisi civil


Ens trobem immersos en la major crisi social des de la Guerra Civil, als anys ’30. Vuitanta anys després tornem a estar en una situació de desassossec brutal en la població, però hi ha alguns canvis. Si durant la Guerra Civil la República percebia clarament qui era l’enemic que la faria caure sota el jou del feixisme, ara no sabem contra qui hem de lluitar concretament ni com fer-ho.

Forges ironitza sobre l'esclat de la crisi.

En una guerra es lluita amb armes, però en una crisi sistèmica? Què podem fer per evitar que ens maltractin a diari? No sóc el primer que compararà aquest tipus de crisi financera amb una guerra. Guanyen els mateixos: els poderosos del país dominant. Perdem els mateixos: els pobres d’allà on siguin.

Thursday 5 July 2012

No cantem victòria

Avui molts dels rotatius de premsa de l'estat obrien amb una portada on s'alegraven que es faria justícia amb els desgavells de la banca. El Periódico anava més enllà i s'atrevia a titular "La fi de la impunitat". En un principi, que sembli que els responsables de Bankia hauran de passar pels jutjats per tal de depurar la seva actuació és motiu d'alegria, però de moment l'únic que hi ha són imputacions.


Es tracta doncs només de l'inici d'un procés que no sabem com s'acabarà, i ni tan sols si arribarà a produir-se un judici. A instàncies d'UPyD la justícia s'ha atrevit a imputar alguns dels peixos grossos que van formar un dels majors forants financers de la història. Això em fa malfiar de com pot acabar tot el procés. Ha de venir un partit polític a interposar una denúncia contra aquests gestors nefastos (com està el seu banc demostra que han estat horribles) perquè la fiscalia no trobava cap mena d'explicació per actuar d'ofici?

Tuesday 3 July 2012

Lluís Llach i l'amor homosexual

Amb Memòria d'uns ulls pintats el cantautor català Lluís Llach s'ha estrenat en el món literari. Llach ha muntat una història de ràpida lectura fent que el protagonista (en Germinal, un nom que acabes estimant) expliqui directament la seva vida. El veterà cantant, i ara novell novel·lista, s'endinsa en el món de la Barceloneta dels anys trenta del s.XX i narra una dolça història d'amor i d'innocència entre dos nois.

Memòria d'uns ulls pintats es basa en records en blanc i negre per captivar el lector.

Es tracta d'una novel·la lleugera però intensa en els sentiments, ja que Llach fa passar el lector d'un extrem a l'altre amb celeritat. Una de les crítiques que se li poden fer és que els esdeveniments succeeixen sense massa explicació, amb una mica de deus ex machina, però si t'ha captivat la història d'en Germinal no trobaràs a faltar més explicació i voldràs saber què passa.

Monday 18 June 2012

... i Nova Democràcia fa pujar la prima de risc (era obvi)

Situem-nos en un moment al corrent de pensament que diu que els mercats actuen per resultats econòmics i valoració de riscos, deixant a banda tota possible conspiració mundial contra el deute sobirà dels estats perifèrics d'Europa.

Samaras serà l'encarregat de dirigir un dels governs grecs més febles de la història.

Si agafem aquesta creença com a punt de partida podem arribar sense gaire dificultat a entendre per què els resultats de les eleccions gregues d'ahir, en comptes d'afluixar la pressió sobre els deutes sobirans, ha afegit més desconfiança als inversors.

Tuesday 12 June 2012

Qui dia passa, any empeny

En primer lloc m'agradaria aclarir que no la informació que tinc sobre les vagues de la mineria asturiana és minsa. No sé si és per l'ocultació de les notícies que denuncien alguns moviments ciutadans, com Democracia Real Ya, o perquè el conflicte no és tan important. Però un cop clarificat això, m'agradaria poder aportar el meu punt de vista.

Ens trobem en un problema que té un triple enfocament. Per una banda, la problemàtica social que comporta deixar d'explotar les mines i deixar els operaris a l'atur; per altra banda la deficiència econòmica que provocava haver de subvencionar un producte poc competitiu i poc dinàmic; i en últim lloc la mala opció mediambiental de l'opció minera.
Veure que diferents treballadors de la mineria utilitzen instruments com aquests per protestar ha de fer saltar les alarmes.

En primer lloc, deixar d'ajudar de forma dràstica les explotacions mineres d'Astúries provoca una expulsió immediata dels treballadors a l'atur, amb el consegüent empobriment de les famílies i augment de la desocupació i agreujament de la crisi al Principat en un moment crític com l'actual. No es pot desmuntar una economia d'un dia per l'altre sense haver portat a terme una preparació de la realitat laboral o una desviació dels treballadors a d'altres activitats. Amb un canvi sobtat se'ls empeny a la pobresa de forma directa. 

Monday 11 June 2012

Desgavell comunicatiu

Dissabte es va confirmar la tragèdia: Espanya era rescatada. Aquella mateixa tarda va sortir el ministre d'Economia, de Guindos, a fer una roda de premsa triomfalista. Només li faltava engegar un espectacle de pirotècnia un cop finalitzada la compareixença davant dels periodistes. Ara bé, tot i l'eufòria pepera pel rescat (que també es va poder observar en els palmeros i aduladors més propers a la dreta espanyola), avui mateix la Comissió Europea recorda que "ningú dóna diners de franc". És a dir, hi haurà contrapartides. A més a més, qui ens tocarà apaivagar la ressaca de banc i caixes, que casualment durant els anys dels beneficis no van repartir res, serà als ciutadans ja que el préstec es fa a compte de l'Estat.

L'expresident de Lehman Brothers Espanya va comparèixer sol per anunciar
el 'gran triomf' del govern espanyol. //www.lavanguardia.com

Però més enllà de les evidència que he dit en aquest primer paràgraf, m'agradaria analitzar el despropòsit comunicatiu que va protagonitzar el govern espanyol aquest cap de setmana. Abans de tot, entrant en antecedents, tant Mariano Rajoy durant la campanya com tot el seu executiu han negat en reiterades ocasions que Espanya necessités cap tipus d'ajut europeu i, de forma agosarada i fanfarrona, s'han vantat que ells no donarien diners als bancs. Però com que desdir-se està als gens d'aquest executiu, i Rajoy ja va amenaçar que faria el que cregués convenient, encara que hagués promès tot el contrari, això no em sorprèn.

Wednesday 6 June 2012

Més que una gran novel·la europea

Quina culpa tens de ser com ets i haver nascut en la família on has nascut? Aquest és un dels temes principals al voltant del qual gira Jo confesso, de Jaume Cabré, molt més que "una gran novel·la europea", que és el lema utilitzat per l'editorial per anunciar-se. Jo confesso és una gran història, en majúscules. Una història que travessa diferents espais temporals i diferents intensitats. Un llibre que t'acosta als sentiments i donant-li més importància que a l'esdevenir històric. És un llibre per gaudir llegint-lo més enllà de les lectures que aconsegueixis extreure'n.

L'autor en un despatx que podria ser perfectament el del seu protagonista.

Sunday 27 May 2012

UAB: Nova Democràcia vs. Siryza

Els resultats de la primera volta de les eleccions a Rector de la UAB ens deixen en un escenari d'incertesa que, probablement, anirem veient repetit en moltes facetes de la nostra democràcia. Així com a Grècia, la repetició de les eleccions al juny serà un pols entre els conservadors i pro-austeritat Nova Democràcia i els inconformistes de l'esquerra antirescat Siryza, a l'Autònoma es reproduirà a petita escala una lluita entre l'stablishment que se sent còmode amb les retallades i una candidatura d'oposició frontal a la política predominant.

La lluita entre els que formen part del sistema i veuen en el seu recrudiment la superació de la crisi, i els opositors frontals que es neguen a creure que no hi hagi alternativa a la política d'austeritat i retallades s'emporta per davant els discursos més reformistes o gradualistes. Ens aboquen, al cap i a la fi, a una política d'enfrontament i frontisme que, si probablement sigui la més adequada per poder donar un cop de timó i canviar l'orientació de forma definitiva, no és la més adequada per arribar a grans acords i consens que posin les bases d'una societat futura ferma i duradora.

Sunday 13 May 2012

Representeu-nos!

Tal dia farà un any (o gairebé) de l'inici de les protestes del 15M. Amb les protestes multitudinàries d'ahir, es pot dir de tot, menys que la indignació i la protesta ciutadana hagi perdut força. En alguns aspectes, la societat s'ha conscienciat i fins i tot, tímidament, s'han aconseguit alguns moviments; com és el cas dAre la dació hipotecària. Ara bé, altres motius de queixa continuen igual de latents que abans. Jo tractaré d'ara en endavant d'un dels quals desacredita més a la democràcia i els partits i que només es pot solucionar si hi ha un pas endavant ferm i creïble per part dels actors polítics. Es tracta del "no ens representen".

Hi ha formacions que sí que volen representar-nos, un any després no s'han mogut prou.

Aquest crit de ràbia contra els partits (sobretot els dos més grans, però que esquitxa a tothom), és fruit de la desconnexió ciutadana entre els partits polítics i la ciutadania. Els factors d'aquesta desconnexió són molts i, alguns d'ells, de difícil solució; ara bé, això no treu que alguns moviments en la direcció adequada ajudarien a apropar la distància abismal entre representats i representants. Perquè no cal oblidar que, com encapçalava la manifestació de Barcelona, "som el poble, som la solució".

Monday 7 May 2012

Socialistes contra el nazisme

Després de la victòria d'ahir de François Hollande a França i el terrabastall a Grècia, hi ha un tema que no em pot marxar del cap. I és el següent:

Cap a on ens està portant la política neoliberal de premiar qui va provocar la crisi i fer-la pagar als ciutadans? A Grècia, experiment d'aquesta actuació política, aquesta via política té cada cop menys suport (ha passat en 3 anys d'un 78% dels vots a un 35%). La situació econòmica s'ha emportat el bipartidisme d'arrel  i ha avocat al país a una nova situació que, al tanto, no té per què ser dolenta per se.

Els neonazis grecs han aprofitat el trampolí del rescat per colar-se al parlament.

La por és l'extremisme nazi a què els dissenyadors de la política econòmica europea han avocat el país hel·lè. Un 7% dels vots per a un partit nazi és una brutalitat de vots en ple segle XXI. Les seves formes són violentes i autoritàries; són el nazisme adorador de Hitler. Això és el que està provocant el diktat europeu. Sembla mentida que no s'hagi après al vell continent que abocar un poble a la desesperança i a la fam acaba per entronitzar la violència. L'últim cop que es va fer vam acabar immersos en la II Guerra Mundial, cal res més per posar-hi fre i actuar?

Wednesday 18 April 2012

La força d'un perdó

Qui podria haver pensat que la setmana més republicana que s'ha viscut a l'Estat espanyol ens els últims anys podria portar-nos a una classe magistral de comunicació com la que hem vist aquest matí. Si després d'un 14 d'abril animat va arribar la crisi de Botswana i tota la tempesta que ha aixecat al seu pas per la Península Ibèrica, avui el rei Joan Carles ha sortit de l'hospital i amb un gest d'humanitat i humilitat (tot allò que li mancava caçant elefants africans) ha demanat perdó, amb rostre seriós, ha confessat que s'ha equivocat i ha promès que "no tornarà a passar".
Segur que molta gent que havia abraçat idees republicanes aquesta setmana ara torna a creure en la monarquia.

Amb tres oracions ben simples, que tots en algun moment de la vida hem hagut d'articular, ha aturat l'espiral de despropòsits en què s'havia convertit la Casa Reial durant aquest cap de setmana. No crec que hi hagi hagut improvisació, hem viscut uns moments de comunicació política d'una força espectacular. Fa quant de temps que no sentim a cap responsable polític o econòmic (aquí inclouria aquells que ens han portat a la crisi econòmica) demanar perdó de forma avergonyida?

Tuesday 17 April 2012

3 defenses d'YPF cíniques

1. Tots aquells que ara es tiren dels cabells per la intervenció d'Argentina a YPF no van prendre la mateixa postura quan els estats, entre ells l'espanyol, van portar a terme "la major intervenció governamental en economia de la història" amb els rescats de bancs i caixes, segons paraules del Nobel Joseph Stiglitz. Sembla que només creuen en el lliure mercat quan es tracta de socialitzar pèrdues i no pas quan se socialitzen beneficis.

Hi ha qui sembla portar aquesta pancarta arreu.

2. El mateix principi que ha regit a l'Argentina per poder renacionalitzar YPF està inscrit a la Constitució espanyola, a l'article 128.

Monday 16 April 2012

Eutanàsia educativa

És curiós que aquells que normalment apel·len a la moralitat i a la fe catòlica per rebutjar la pròpia mort per aquelles persones que es troben en una situació al límit, no tinguin la més mínima preocupació moral sobre la destrucció de l'educació pública. Si l'ensenyament gratuït per a tothom, en peu d'igualtat per a tots els ciutadans, ja era un pacient amb mala salut en època de vaques grasses, ara es troba en fase terminal i veu com tant des de Madrid com des de Barcelona se l'intenta desconnectar i deixar-lo sense alè.

La cartera d'Educació hauria de ser una de les més importants i que més atenció rebés per part d'un govern. 

Portar a terme les retallades que avui ha explicat el ministre d'Educació espanyol, José Ignacio Wert, és acabar amb el servei públic d'educació. Posem-nos, per un moment, en la pell del professor de secundària. Imaginem-nos que ens trobem davant d'una aula amb 30 adolescents i els hem d'ensenyar algun tema, com les equacions de segon grau. Les dificultats de poder explicar d'una manera adequada perquè ho entengui tothom són evidents, però, a més a més, la possibilitat d'explicar de forma més individualitzada a aquells que més els costi és pràcticament impossible. Això sense tenir en compte la impossibilitat d'aconseguir captar l'atenció de 30 estudiants en una sola aula.

Wednesday 11 April 2012

Rajoy: mute

No sé si sóc l'únic, crec que no, que cregui que el govern espanyol actual no aguantarà tota la legislatura. Ja abans d'accedir al poder i guanyar les eleccions no creia que Mariano Rajoy fos una persona adequada per liderar un govern, però ara, després d'haver vist les seves actuacions des que va prendre possessió ho estic més convençut. La fugida d'estudi que va fer ahir davant dels periodistes no té preu.

Em dóna la sensació que l'episodi d'ahir, però també l'absència de compareixences públiques, denoten la inseguretat que sent Rajoy a l'hora d'haver d'explicar als ciutadans per què ha pres les reformes com la reforma laboral o les retallades indiscriminades. Sembla que cregui que no dient res les coses s'arreglin soles i la gent confiï en ell per qüestió de fe.

Trobar-se els micros i girar cua no és el que hem d'exigir a un governant. 

No és estrany, però, aquest política comunicativa de silenci total en ell ja que va ser la mateixa que li va permetre guanyar les eleccions. Com a líder de l'oposició mai deia res per por a sortir del guió. Tenia el seu paper ben après, esperar que fos el mateix Zapatero qui desgastés el PSOE i li entregués la victòria, com va passar. Ara però es troba a l'altra banda de la barrera. Ell és qui ha de prendre decisions i no pot fer l'estratègia de l'estruç perquè a qui li hem de demanar explicacions és a ell. Si segueix en aquesta línia s'equivoca i li pot costar molt car.

Tuesday 27 March 2012

Aquesta vaga pot ser un èxit

Si ja havia manifestat més d'una vegada, tant aquí com en privat, que el primer pas per aconseguir que la vaga general triomfés eren les eleccions autonòmiques a Andalusia, avui ja podem dir que el primera de les batalles ha caigut del costat de l'oposició. Per al PP no haver aconseguit una majoria absoluta que creien que tenien a les mans ha estat el primer avís que no es poden permetre fer el que els vingui en gana.


Amb els andalusos barrant el pas a la dreta s'evita un fracàs de les movilitzacions fins i tot abans de començar i s'obre una porta esperançadora pels manifestants del proper dijous. Ara hi ha motius per creure que tots els ciutadans de l'Estat espanyol no resten submisos a les doctrines neoliberals dels populars i que, tots junts i amb força i empeny, es pot aconseguir reduir la duresa de la reforma laboral.

Serà difícil, ningú ha dit que sigui fàcil aconseguir que un govern rectifiqui respecte del que ha promulgat, però amb la unió de sindicats, partits d'esquerres, organitzacions socials i els indignats es pot aconseguir formar una massa crítica suficient per aconseguir alguns canvis.

Wednesday 21 March 2012

Per què ara no?

Crec que hi ha un capítol que m'he saltat, o sóc molt innocent, o una mica curt. El cas és que no entenc per què el Partit Popular no rescabala Francisco Camps en el seu càrrec de President de la Generalitat Valenciana, si ell diu que està en perfectes condicions per ser-ho. Per què el PP continua arraconant una persona que els tribunals van declarar "no culpable" d'un delicte de prevaricació per uns vestits?

Si creiem que tot és transparent i ningú ens amaga cap carta ni cap coneixença d'altres malifetes, els populars haurien d'estar totalment contents que el seu líder a València estigui net i la lògica diu que el retornarien a la Presidència. Més encara quan Camps va ser qui va ajudar Rajoy a dirigir el partit.

Camps, qui va neutralitzar Aguirre perquè guanyés Rajoy, probablement no entengui per què l'arraconen. 
Aquest és el problema que tinc. No entenc perquè el PP vol arraconar algú del qual sempre han defensat la seva integritat i la seva innocència. Si ells sempre han dit que són els tribunals qui han de parlar i dictaminar si algú és innocent o culpable, per què ara el jutgen ells mateixos i el tenen allunyat?


Tuesday 20 March 2012

El sistema d'avaluació en l'educació ha de canviar

Segons les dades que es desprenen de la recerca Aula 2.0, portada a terme pel doctor de Pedagogia Aplicada de la UAB, Pere Marquès, es constata la satisfacció d'alumnes i professors per la introducció de portàtils i pissarres digitals a les aules. L'estudi també revela que, per contra del que molts pensàvem, els ordinadors milloren el nivell d'atenció dels alumnes a les classes.
L'1x1 pretenia fer que cada alumne de secundària tingués un portàtil a classe, però CiU va anul·lar-lo només arribar. 

Ara bé, a part de la bona recepció i aplicació que sembla que estan tenint les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) a les aules catalanes, l'estudi també mostra tendències contradictòries dins del sistema educatiu que suposen un llast per la seva correcta aplicació. És a dir, s'està implantant un sistema de classes i explicacions amb les TIC però s'està avaluant com s'havia fet tota la vida, i aquí és un el grup de recerca de la UAB creu que està el principal error.

Monday 19 March 2012

El dilema andalús

Aquest diumenge Andalusia està cridada a les urnes per triar entre continuïtat o alternança. En el cantó del continuisme, es presenta un PSOE més que desgastat per ser l'únic partit que ha governat la comunitat des de la seva creació i, més recentment, per alguns casos sonats de corrupció. Amb un atur rècord a tot l'estat i amb un model productiu pràcticament inexistent, els andalusos han aconseguit un model de drets ciutadans exemplar però molt costós degut a les poques possibilitats de futur que hi ha a bona part del territori. Els socialistes presenten un model de drets i vida molt digna però alhora, es presenten com a culpables perquè no han sabut incentivar el desenvolupament econòmic de la comunitat. I això últim, en temps de crisi, pesa molt.

Acceptar la retallada de drets?
A l'altra banda, perquè el sistema democràtic que tenim implantat a l'Estat espanyol impossibilita que hi hagi més opcions amb força per arribar al poder, ens trobem amb un Partit Popular que aspira a arribar al poder a Andalusia sigui com sigui i arrabassar tota parcel·la de poder als socialistes. Aquest PP, que es pot veure com alternativa o com a alternança (segons els punts de vista que adquireixi cadascú), aconseguirà molt probablement una majoria absoluta important i imposarà la política de dretes a tota Espanya de forma definitiva.

Les forces conservadores dominen tot l'estat i una conversió d'Andalusia eliminaria cap tipus d'oposició.


Tuesday 13 March 2012

Independentistes a Convergència i Unió

Segur que molts recordem les imatges que s'han repetit en les tres darreres eleccions, on CiU guanyava i sortia al balcó de l'Hotel Majèstic a celebrar la victòria entre eufòria i cridòria dels seus seguidors. Uns seguidors que, en totes tres ocasions, portaven moltes estelades i cantaven repetidament en favor de la independència. I bé, per què hi ha aquesta massa independentista que recolza els convergent?

Imatge d'un espot electoral de CiU on juguen, com moltes vegades, amb l'estelada. 

Si per alguna cosa no podem marcar Convergència i Unió com a partit és per la radicalitat dels seus postulats. Nacionalment, ni Jordi Pujol quan era President ni ara Artur Mas, han parlat explícitament de la independència. En canvi, sí que ho fan les segones i terceres espases i intenten, i sembla que ho aconsegueixen, fer creure a molta gent que CiU és un partit independentista. Ara tenim l'ex-President rondant per molts mitjans de comunicació i explicant-nos com de desitjable seria la independència de Catalunya, curiosament ara quan ja no té responsabilitats de govern.

Monday 12 March 2012

Chronicle: la corrupció del poder

Un cop vista la pel·lícula Chronicle aquest cap de setmana, m'he quedat amb la sensació d'haver vist una història més que coneguda, però amb un tractament narratiu força entretingut i amb l'adició de la càmera subjectiva (la qual fa que el film aconsegueixi connectar més fortament amb el públic). Aquí està la novetat, en la forma de tractar la història, perquè la història per ella mateixa és, probablement, tant antiga com la societat.
Castro i el Che lluitaren per societat igualitària a Cuba i no per implantar una dictadura. 

Es tracta doncs, de la història de la corrupció del poder. De com algú aconsegueix poder, l'acumula i s'acaba corrompent. Un esquema que hem pogut observar en moltes ocasions, tant en la ficció (com a Star Wars amb Anakin Skywalker), com en la realitat (no estaria molt allunyada d'aquesta concepció la deriva estalinista de la URSS). Es tracta doncs d'una qüestió intrínsecament humana? No som capaços de tenir poder a les nostres mans i no abusar-ne?

Saturday 10 March 2012

Cap a la vaga general

Ja està convocada. Els dos sindicats majoritaris han activat la serva arma d'agitació massiva de cara el proper 29 de març. Criden a la mobilització social en forma de vaga general. Ho han fet després d'haver-se consumat una reforma laboral més que qüestionable i de la qual només sabem certerament que afavoreix l'acomiadament massiu.
El cartell de la vaga ja apunta cap a una unió sota una única bandera compartida: la vermella.

Ara, la metxa ja ha estat encesa. Però la pregunta clau és si tant CC.OO com UGT seran capaços de mobilitzar la societat. La darrera vaga general que van convocar, contra la reforma laboral del govern de Zapatero, va ser un relatiu fracàs per la poca mobilització que va comportar. Han estat dubtant fins l'últim moment per utilitzar el major recurs de pressió que tenen perquè no se saben amb un domini prou ampli de la societat que els garanteixi l'èxit.

Thursday 8 March 2012

Divorci generacional

Que, segons l'enquesta del CIS, un 10% dels joves consideri que el seu principal problema són "els partits polítics i la classe política" indica un desencís respecte de la democràcia que ens hauria de fer reflexionar. Més enllà de l'esclat del 15M (en el qual hi havia joves, però no era un moviment exclusivament jove), si la gent que hem de ser el futur de la societat no creiem en els pilars que la sustenten no anem per bon camí.

Hem de tenir l'habilitat de posar-nos tots a una i trobar solucions comunes.
O potser no és que no anem per bon camí, sinó que simplement no entenem la societat de la mateixa manera. Si fullegem aquests resultats una mica en profunditat també veurem com entre els més joves és on els dos principals partits (PP i PSOE) tenen la menor quantitat de vot (tot i que igualment són els que més gent convencen). És la franja d'edat que més esperances ha dipositat en formacions alternatives o en el vot en blanc. No em tiro a la piscina llavors si em permeto afirmar que la joventut, a nivell espanyol, no se sent còmoda en el sistema on vivim.

Wednesday 7 March 2012

Terrassa: city of Modernism, Romanesque and parks


Terrassa is a Catalan city of 213.897 inhabitants. It’s located only at 28 km from Barcelona, in the district of Vallès Occidental. Although it isn’t as big as Barcelona, Terrassa is a good place to sightseeing. The city has lots of interesting modernist buildings and it has a very beautiful environment, surrounded by one of the most important natural park in Catalonia: Sant Llorenç del Munt at only 5 km.
Montcau is one of the mountains nearby Terrassa. 

But you can travel around without moving from the Terrassa’s centre. The most advisable way to arrive to the city is taking the train (S1-FGC or R4-RENFE), because there isn’t very few parking places for free. Once you are in Terrassa you have to go to the main boulevard called Rambla d’Ègara and walk around while you are in the most important street in the city. Lots of improvements have been made by the city council in the last two years in order to do more comfortable walking around this boulevard.  At la Rambla as Terrassa’s people say, you can go shopping in many clothes stores. One of the most interesting shops is Zara, located in the former Cinema Rambla. Inside the store you can see the framework of the cinema that has been the most important in the city for many years.

Once you have seen “la Rambla” you should go to Raval de Montserrat. At this elongated square there is the gothic revival building of city hall. Terrassa’s city hall has been built by Lluís Muncunill (the most important architect of Terrassa) in 1900. You can admire it from the street while you go shopping in some traditional stores. At Raval de Montserrat you can also see the most important market of the city called Mercat de la Independència with its impressive modernist building of 1908.

Tuesday 6 March 2012

“Comunicar és construir, crear vincles i xarxes; i amb les noves tecnologies es pot fer”


Víctor Manuel Marí, expert en comunicació educativa, dóna un toc d’atenció al futur de la comunicació i reivindica “la clau política del desenvolupament tecnològic”

El professor de la Universitat de Cadis i expert en comunicació educativa, Víctor Manuel Marí, ha mostrat les pautes del nou sistema comunicatiu que obren les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) marcat per les “estructures en xarxa i horitzontals” en un taller a la Facultat de Ciències de la Comunicació (FCC) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Marí ha donat especial rellevància al fenomen del 15M com una de les primeres expressions socials de les noves formes de comunicació.

Marí, un optimista envers les possibilitats de canvis arran de la nova comunicació.

Amb un retard de més d’un quart d’hora, com acostuma a ser normal en els actes organitzats per la FCC, el professor de teories de la comunicació de la Universitat de Cadis ha començat un taller amb molt poc públic basat en les TIC des de la perspectiva del canvi social. La seva exposició, en la qual ha explicat en format de monòleg les idees que exposa al seu llibre Comunicar para transformar, transformar para comunicar, passant des dels aspectes més teòrics, i que han pogut avorrir una mica els assistents, fins a reflexions més properes a la realitat encarnades en el moviment del 15M i alguns altres grups socials.

Monday 5 March 2012

Triangle de guerra, acció i traïció

Antiga Roma, guerra entre Cartago i Roma (el més similar a una guerra mundial al món antic europeu). El general més letal i efectiu dels africans, Aníbal Barca, al capdavant de l'expedició que busca acabar amb el seu major enemic. Per la banda romana, les deliberacions al Senat i la política entre diferents famílies fan que la resposta no sigui tan efectiva com ho hauria de ser. Aquest és el punt de partida i fil conductor de la novel·la històrica (primera entrega de la Trilogia de Escipión) de Santiago Posteguillo Africanus, el hijo del cónsul.


Mitjançant la narració calidoscòpica i a un intens ritme intern, Posteguillo aconsegueix capta tant el lector interessat en veure altres societats, aquells que li agraden les entranyes de la política i els que tenen set de guerra i acció. És a dir, una història completa molt ben narrada que segurament agradarà a molta gent.

Saturday 3 March 2012

5 claus de la política catalana a mitjà termini

Després d'haver-se conegut el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió podem quedar-nos en alguns resultats superflus que apareixen en molts mitjans o endinsar-nos una mica més. Aquí van cinc claus per comprendre la política catalana a mitjà termini:

1 - Convergència i Unió no amplia el seu electorat ni surt reforçat amb les retallades, per contra de la lectura majoriària que s'ha donat a molts mitjans de comunicació. La federació nacionalista de dretes pateix un minso retrocés però bàsicament l'hipotètic resultat de victòria en unes eleccions vindria donat per la inconsistència del principal partit de l'oposició. El nou PSC de Pere Navarro no troba el seu espai i, tot i frenar la sangria en intenció de vot, només aconsegueix convèncer gairebé una tercera part dels electors que convenç CiU.
El tàndem Mas-Duran sembla haver-se consolidat de cara als catalans.

Així doncs, Artur Mas i Duran i Lleida han aconseguit l'únic partit amb una quantiat de seguidors suficient i consistent per optar per la victòria. En aquest sentit, cal remarcar que un nombre notable de votants del Partit Popular consideren l'opció de votar Convergència i Unió en les properes eleccions en comptes de fer-ho pel seu partit, sembla que el seu pacte per l'estabilitat de la legislatura ha apropat molt els dos electorats.

Friday 2 March 2012

Morir o viure com si fossis un altre?

Decidir entre aquestes dues opcions és amb el que es troba el protagonista de la pel·lícula (Jake Gyllenhaal) a Source Code (8 minutos antes de morir, en la seva traducció). Amb un interessant thriller de ciència ficció que es basa en avenços de física quàntica, el director (Duncan Jones) aconsegueix clavar-te al seient durant l'hora i mitja que dura el film, sense que es faci llarga o pesada en cap moment.



Després d'una llarga temporada de sequera cinematogràfica ahir vaig triar aquest títol perquè pensava que seria de terror (el títol en castellà això em suggeria), però no em va saber gens greu errar-la i veure noranta minuts de possibles conseqüències derivades dels estudis quàntics. A més a més, també mostra la pel·lícula els dilemes ètics relacionats als descobriments científics. Han d'intervenir els sentiments o no? En quina mesura?

Us la recomano a tots aquells que us agradi la ciència ficció i estigueu disposats a creure en avenços gairebé impensables. Una bona opció és veure-la al servidor Cuevana (del qual ja us en parlaré un altre dia potser) en versió original subtitulada.

Thursday 1 March 2012

Desviar la mirada per no incomodar ningú

Després de les manifestacions universitàries d'ahir, avui els mitjans de comunicació escrita i audiovisual han passat a l'atac amb la intenció clara de desacreditar tot el que va passar. Des de les portades de la premsa de dretes, fins als temes de reflexió que han situat al centre de les tertúlies de tots els mitjans. Preguntar a "Els Matins" de TV3 "els aldarulls d'una minoria desvirtuen les reivindicacions dels universitaris?" és una manipulació anàloga a la tergiversació de la premsa conservadora.

Aquest tipus de crítica als mitjans de comunicació sembla, però, que no és nostre en exclusiu.

Centrar el debat del dia després de la vaga d'estudiants en els pocs (us ho diu algú que va estar ahir durant tota la manifestació) episodis de violència és desvirtuar les queixes de la comunitat universitària. Ni a la ràdio pública ni a la televisió pública catalanes hem pogut veure durant tot el dia d'avui algun anàlisi pausat i real de la situació de les universitats públiques. Si unes 60.000 persones van sortir ahir al carrer a protestar és per alguna cosa, és perquè hi ha un malestar provocat per la situació lamentable dels centres de coneixement.

Wednesday 29 February 2012

Clam pacífic per la universitat

És curiós com el responsable d'Universitats de la Generalitat s'ha afanyat a dir que els actes violents "no representen" el col·lectiu universitari. Ho diu una persona que està dins del govern que està provocant, per una banda, un gran empobriment de la qualitat de l'ensenyament a tots els nivells i, per altra banda, una persona que comparteix govern amb els qui dirigeixen els Mossos d'Esquadra.

Una gran columna pacífica ha dominat durant hores el centre de Barcelona.
Per què ho dic això? Perquè el senyor Antoni Castellà té tota la raó dient que la violència no representa els universitaris, perquè la violència i les corredisses ha vingut de la mà de la policia. Entenc i recolzo que la policia serveixi per frenar els aldarulls (d'aquí li ve el nom d'antiabalots) com els que han pogut haver a la Borsa i al Banco Popular, però el que no entenc és l'actuació desmesurada dels agents de policia fora d'aquest context; provocant les corredisses i els problemes.

Friday 24 February 2012

Almenys ara hi ha oportunitats

Avui s'ha ratificat una notícia que fa temps que sabíem que arribaria. El diari Público deixa d'imprimir la seva versió en paper. Si fa uns mesos coneixíem que aquest rotatiu d'esquerres havia superat en vendes a La Razón i es convertia en el quart diari a nivell estatal, ara sembla que ens topem amb l'altra cara de la moneda. No hi ha inversions suficients com per mantenir les estructures del diari.

En temps en què el pensament únic sembla hegemònic són
més necessaris que mai els altres punts de vista.
Però es tracta únicament de la crisi d'un diari o de la crisi d'un diari d'esquerres? Jo crec que aquesta és la qüestió clau. Els inversors privats (grans empreses i grups editorials) normalment no tenen ideologies properes a l'esquerra i als interessos ciutadans, això fa que no estiguin disposats a mantenir un mitjà de comunicació que actuï en contra dels seus interessos. D'aquesta manera, la suposada llibertat de premsa liberalitzada i confiant només en el mercat i la inversió privada acaba sent la millor forma de censura i control ja que només es publicaran aquells mitjans recolzats per un poder econòmic, i que solen coincidir amb ideologies dretanes.

Ara bé, dins de la fatalitat on vivim instal·lats des de fa temps, hem de saber veure també la notícia positiva que se'n deriva. Público tanca la seva versió en paper però mantindrà la seva versió en línia. Aquesta és una forma de continuar i de trobar oportunitats que abans no existia. Abans de l'extensió d'Internet estàvem condemnats a gaudir només de mitjans de comunicació amb força econòmica al darrere. Ara, per contra, sembla que també hi ha oportunitats de fer-ho sense vincle amb el poder econòmic a través de la xarxa. Veurem si el diari d'esquerres troba un model de negoci que els permeti continuar existint durant molts anys ja que a l'Estat espanyol de pluralisme no anem sobrats.

Thursday 23 February 2012

Controla el teu DJ personal

Aquesta és la premissa amb què es desenvolupa la plataforma de ràdio on-line We7. De creació anglosaxona, encara està més destinat per aquell públic que pel nostre, però és un bon experiment per escoltar música mentre navegues per Internet, i de forma respectuosa amb els drets d'autor (si és que tens problemes morals quan escoltes música pirata).
Després de buscar alternatives a les restriccions de Spotify i la desparació de Musicuo vaig arribar amb grata sorpresa.
We7 presenta un model freemium, però jo, de moment, només he utilitzat la versió gratuïta i no puc assenyalar cap problema de funcionament o sobrecàrrega d'anuncis (com comença a passar amb Spotify). Només et limiten la demanda de cançons concretes, però et permeten començar ràdios amb elles.

Titelles



Qui confiava en la imparcialitat que haurien de lluir mitjans públics com Canal 9 i TeleMadrid? De ben segur poca gent. Molts cops hem vist i patit exemples de manipulació informativa en aquests mitjans. Des de fa molt de temps que se'ls veu el llautó.

Wednesday 22 February 2012

Emprenem el camí grec

Hi ha qui creu que el camí de les retallades imposades en forma de rescats a Grècia és un experiment social per veure fins on arriba la passivitat del poble davant dels ajustos econòmics. A mi, però, mai m’han agradat les conspiracions. Sempre he cregut que les explicacions més transparents i simples són les respostes correctes. En aquest sentit, m’agradaria dipositar moltes esperances en la carta que han signat Rajoy i Monti, entre d’altres, demanant mesures d’estímul a l’economia més enllà de l’austeritat.

Els moviments assemblearis a Grècia van ser de les primeres formes de protesta.
Ara bé, a vegades sembla que m’obliguen a haver de creure en grans manipulacions d’amagatotis per jugar amb tots nosaltres. Així entenc els plans de retallades draconianes que afecten Grècia i la dictadura que allà ha imposat la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Ja no importa el que opinin els grecs, facin vaga o cremin edificis, tant és, el govern farà “el que ha de fer” per mantenir els comptes tant a ratlla com pugui (ja que una solució, segons alguns economistes com Miren Etxezarreta, és impossible). La gent està cada cop més asfixiada i sembla que algú està fent el pols al poble grec per saber fins on els poden aixafar abans que petit tot.

Tuesday 21 February 2012

Matrimoni i no relació oberta

Hem assistit, com ho portem fent des de fa un any, a una altra posada en escena de la gran comèdia de la legislatura. Una obra en què els papers principals són els d’Artur Mas i Alícia Sánchez-Camacho i en què el personatge beneit al qual prenen el pèl som nosaltres, els ciutadans de Catalunya.

En aquesta farsa, uns ens diuen que han acordat un pacte per donar suport al govern tot el que queda de legislatura i els altres, els que estan al govern, ens volen fer creure que no s’hi ha compromès sinó que és un acord més. Mentre l’Alícia diu que s’han casat, l’Artur diu que la seva és una relació oberta on hi pot entrar qualsevol.

Wednesday 15 February 2012

Sort dels americans

Perdoneu-me que parli de cinema, no ho acostumo a fer i no és tampoc un tema que m’agradi en especial, però avui em ve de gust. Com que fa molt i molt de temps que no actualitzo el bloc tampoc crec que li molesti a ningú llegar altres temàtiques a les que us tinc acostumat.

Dissabte passat vaig veure al cinema l’adaptació nord-americana del llibre L’home que no estimava les dones de la saga ‘Millenium’. I estic content de poder dir que va ser una pel·lícula que em va agradar. Tant per la trama, cosa que no era molt difícil, ja que el llibre dóna una matèria prima impressionant; com per la producció.

Thursday 2 February 2012

Endinsa't en el sistema electoral


Un reportatge que toca els aspectes que fan de la Llei Electoral espanyola uns sistema bipartidista. Les diferents possibilitats de reforma que es plantegen des d'un ampli ventall de la societat i les raons per la qual, tot i haver una àmplia majoria que demana canvis, no es canviarà mai. O, almenys, en un futur proper.

Wednesday 11 January 2012

No ens ho podem permetre

Ir a descargar
Si ahir saltava la notícia de dos joves que posaven en marxa una web per vendre T-10 a un preu més barat, a través d’un sistema d’inserció de publicitat als títols. Només 24 hores després llegim, desconsolats, que la pàgina web ha deixat de funcionar després d’una entrevista amb l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM).

L'emprenedoria, des dels petits gestos, ha de ser recolzada, i més en temps de crisi. /Font: creditosehipotecas.com

En un país en el qual ens omplim la boca de parlar d’emprenedoria per crear riquesa, i en el qual hem patit una pujada dels preus dels títols de transport espectacular, no té sentit que davant d’iniciatives com aquesta, que conjuga l’empenta de buscar noves fórmules i abaratir el cost del transport col·lectiu pels usuaris, sigui tirada pels terres en tan sols un dia.

Monday 9 January 2012

Cameron accepta el referèndum independentista escocès


Ja ho va dir en el moment del seu anunci, però avui s’hi ha refermat. David Cameron, Primer Ministre del Regne Unit, ha acceptat el caràcter vinculant del referèndum per la independència d’Escòcia i la celebració del mateix. A canvi, ha demanat que s’aclareixi ja quina serà la pregunta de la consulta i la data de realització. S'estan passant la pilota sobre la data, però no es posa en dubte la realització.



Aquí a l’Estat espanyol una situació semblant seria inimaginable. Primer, perquè els referèndums els convoca única i exclusivament el Congrés dels Diputats, el qual insta al President del Govern a demanar-li al Rei que en convoqui un. Aquest ordenament únicament centralista deixa fora qualsevol referèndum territorial. Però és més graciós quan sabem que els referèndums que es fan des de la capital no són vinculants si no són els de la Constitució o dels Estatuts. És a dir, l’Estat espanyol té una opció de participació directa ciutadana molt arraconada i amb poques competències. Al meu parer això és fill dels quaranta anys de franquisme.

Sunday 8 January 2012

Emprenedor se’n pot ser també a la vida diària


Eduard Punset ens diu repetidament que no entén perquè hi havia gent pessimista. Segons el divulgador científic només hi ha raons per ser feliç i per creure que la vida va sempre a millor. Es tracta de veure totes les cares i valorar allò positiu, que n’hi ha molt.

Es pot fer, la majoria de les coses són superables. / Font: http://www.marblesthebrainstore.com/

Podem connectar-ho amb la paraula econòmica de moda: l’emprenedoria. Com a emprenedor entenem aquelles persones que tenen una actitud positiva envers nous reptes i inversions. Jo proposo unir l’optimisme d’en Punset amb l’emprenedoria amb una actitud diària positiva que ens faci lluir un bon somriure a la cara, perquè es pot.

Saturday 7 January 2012

No embrutis casa teva

Ara que la Generalitat ens bombardeja per ràdio i televisió amb missatges adreçats a reduir el consum de residus, he entrat a la seva calculadora de residus per esbrinar si sóc sostenible o no.  Tot i no arribar a la mitjana de residus per persona i dia m’ha sortit que produeixo 1,45 kg de residus al dia, jo solet. Això, acumulat durant tot un any dóna una xifra de més de 500 kg. És esfereïdor.

Reciclar és només qüestió de minuts. Un cop saps on va cada cosa fer-ho es converteix en una acció mecànica. / Font: www.gavamar.com